Sobre l'IFIC

Joaquín Catalá de Alemany

L'Institut de Física Corpuscular (IFIC) és un centre mixt del Consell Superior d'Investigacions Científiques i de la Universitat de València dedicat a la investigació en Física Nuclear, de Partícules i d'Astropartícules i a les seues aplicacions tant en Física Mèdica com en altres camps de la Ciència i la Tecnologia.

La que pot considerar-se etapa recent de l'Institut de Física Corpuscular va començar al juliol de 1985, quan la Universitat de València i el Consell Superior d'Investigacions Científiques van signar un conveni específic de col·laboració pel qual es creava un institut de caràcter mixt i titularitat compartida a l'empara d'un acord marc de col·laboració entre ambdues institucions que s'havia signat a la fi de 1983. Aquest nou centre mixt va conservar el seu nom anterior per fer honor la tradició de València en el camp de la Física de Partícules i Nuclear que ja llavors tenia més de 30 anys d'història. En el nou institut van convergir físics experimentals i teòrics, i a més dels professors de la Universitat de València a ell es van incorporar durant els anys següents altres investigadors espanyols i estrangers que treballaven en diverses institucions estrangeres.

 

En 2015, l'IFIC va ser distingit amb l'acreditació de Centre d'Excel·lència 'Severo Ochoa' en reconeixement a la notorietat de les seues contribucions científiques tant a nivell nacional com internacional, el seu impacte en la societat i la indústria i la seua capacitat per a atraure talent científic.

 

Vols saber com es va crear?

 

 

En la tardor de 1950, Joaquín Catalá de Alemany va iniciar a València una activitat totalment nova a Espanya: l'estudi dels nuclis atòmics i de les partícules elementals mitjançant la tècnica d'emulsions fotogràfiques. Catalá va constituir el seu grup com a Secció Local de l'Institut d'Òptica Daza de Valdés, del CSIC, que a principis dels anys 60 va adquirir el nom d'Institut de Física Corpuscular (IFIC). Actualment l'IFIC és un centre mixt dependent de la Universitat de València i del CSIC, que en l'any 2000 va celebrar el seu 50 aniversari.

Vols saber més?

 

 

A l'agost de 1949 Catalá havia obtingut una beca per anar a la Universitat de Bristol, llavors un dels principals centres del món en investigació en Física de l'estat sòlid. A Catalá tal física no li entusiasmava, ni tampoc la seua orientació, molt teòrica. Mentre pensava tornar a Espanya, un amic, W.M. Gibson, li va passar emulsions fotogràfiques amb traces de raigss còsmics. Catalá es va entusiasmar amb elles i va ser acceptat en el grup que dirigia Cecil F. Powell.

Les plaques fotogràfiques s'usaven més per a estudiar la radioactivitat que per a identificar partícules individuals. En 1937, Marietta Blau i Hertha Wambacher, amb l'ajuda del descobridor de la radiació còsmica, Viktor Hess, van exposar emulsions als raigs còsmics en una muntanya, descobrint que les partícules molt veloces produïen noves traces que emergien d'un punt; aquests successos anomenats “estels” es van interpretar com la ruptura d'un nucli atòmic en l'emulsió. Dos anys més tard, Cecil Powell va començar a aplicar la tècnica fotogràfica a la física nuclear de baixes energies en Bristol. El grup de Powell va millorar les emulsions amb l'ajuda dels fabricants Ilford i Kodak. La tècnica era barata i fàcil de transportar. Gràcies als esforços de Powell i els seus col·laboradors es va convertir en la tècnica dominant en els treballs de física d'altes energies. L'equip de Powell va descobrir el pió i en 1950 Powell va obtenir el premi Nobel de Física.

Què va passar després?

 

 

Catalá va arribar doncs al lloc adequat en el moment precís. Les emulsions s'adaptaven molt bé a un país com Espanya, en el qual la investigació científica començava lentament a recuperar-se de la catàstrofe que va suposar la Guerra Civil. Amb molt escassos recursos, participar en la frontera de la investigació en un dels temes més interessants del moment només era possible amb una tècnica barata, eficaç i capaç de produir resultats rellevants. El grup de València va començar amb quatre persones: Catalá i tres estudiants de doctorat: Fernando Senent Pérez, José Aguilar Peris i José Casanova González. Senent i Aguilar eren adjunts de la càtedra de Catalá. Inicialment, Catalá va continuar les seues investigacions de Bristol per, a mesura que el grup s'ampliava i consolidava, desenvolupar noves línies d'investigació, totes relacionades amb la tècnica d'emulsions. Ja en 1952 el grup col·laborava amb Bristol, Brussel·les, Genova, Harwell i Paris. Cap a 1958 s'havia consolidat tant en l'àmbit nacional com en l'internacional. Entre 1950 i 1958 el grup va produir 57 treballs, dels quals molts es van presentar en reunions nacionals i congressos internacionals. Les emulsions usades procedien de l'exposició de les plaques a feixos d'acceleradors i a fluxos elevats de reactors nuclears i no als raigs còsmics en altituds elevades. Catalá va atribuir gran importància a la comunicació i difusió de les seues activitats científiques. En 1958 va publicar un llibre de Física General els últims capítols de la qual es dedicaven a la física de partícules, amb explicació de les teories, detectors (principalment emulsions) i acceleradors empleats, així com les aplicacions mèdiques i els usos pacífics de l'energia nuclear.

Si tens curiositat per l'origen de la investigació experimental en Física Nuclear i de Partícules a Espanya, potser t'interesse aquest article dels professors A. Enceba, V. Navarro i J. Velasco.